En nom del tots els que formem aquest club, us desitjo que l'any que comença us sigui molt més profitós que el 2007. Disfruteu de la vida i poseu més sucre al cafè. Claudio Sarabia, president de Club Saratoga
Un club lliure, des de la independència política, per explicar la veracitat. Ens reunim setmanalment en un bon sopar per planificar l'estratègia.
Efectivament, tots els membres del club estem amb Frank Rijkaard (a la foto, el veiem a l’esquerra). Prengui la decisió que sigui, tant si Ronaldinho és a la banqueta com si no, si us plau fes-nos feliços i fes que els teus jugadors rutllin !!!.
La Carla, l’Elsa i la Maritxell, com a pijes que són, han rebut una felicitació de Nadal molt pija que ens va de meravella per desitjar-vos a tots vosaltres, amics, amigues, fans, admiradors, polítics i detractors, un bon Nadal i un millor any nou.
En un post ja us vam prometre que us donaríem a conèixer les colònies que portem. Diversos mails de fans i admiradors nostres ens ho demanaven, i lògicament, ara que estem de festes i s’escau regalar colònies, no ens hi podíem negar. Serveixi també amics i amigues com a recomanació per si heu d’encomanar tions i reis. Us proposem que si no les coneixeu us les apunteu i les aneu a provar a llocs com el Sephora o a l’Hipercor, que no posen masses problemes per provar-les amb tranquil·litat. Advertim que a Sephora les colònies d'Ermenegildo Zegna no hi són i que els perfums de Cartier els trobareu sense problemes a Hipercor (protegits amb vitrina).
L’any 1985 hi va haver una cançó que va fer furor a les discoteques i emissores de ràdio: Let’s go to the Sitges. Després sortiria la versió Let’s go to Lloret. La interpretava un jove de Barcelona anomenat David Lyme (foto). L’any següent, el 1986, trauria Bambina. Aquell cantant es deia, es diu, de nom real, Jordi Cubino. Era l’època del Italo Dance amb en Mikko Mision, Silver Pozzoli, Norman o CC Catch, Modern Talking ...
Dijous, tal i com us vam anunciar, alguns membres del club vam anar al Portús i vam fer una ullada a les colònies per fer la carta als reis o per recomanar-li al tió. Vam poder comprovar efectivament l’avantatge que surt anar a comprar en aquest lloc. Això sí, tingueu en compte que a mesura que passen els anys, el carrer de la dreta, tot i que jurídicament pertany a Espanya, es parla cada cop més el francès. Les dependentes per prou feines coneixen el castellà i trobar una que et parli en català és una autèntica relíquia. Potser caldrà que la Generalitat miri en aquest lloc com aplica la política lingüística en la que un ciutadà de Catalunya ha de ser atès en una de les dues llengües oficials: català o castellà. A “cuento” de que ve el francès? No val l’excusa que el 95% dels compradors són francesos.